La nostra alumna de 2n SC ens explica la seva experiència d’Erasmus a Finlàndia:
“El primer que vull dir és que si hi ha algú llegint això que no tingui clar si demanar la beca Erasmus, que agafi aquesta oportunitat tan única. Potser és la primera i última vegada que tens l’oportunitat de fer una cosa així. En un Erasmus no només treballes o estudies adquirint coneixements i creixent com a professional, sinó que també creixes com a persona. En el meu cas, he conegut moltes persones, de cultures molt diferents, i a més, he hagut de conviure-hi. Això està genial i és molt divertit, alhora que aprens a organitzar un pis amb persones totalment desconegudes i en part, veus com fer les coses tu sol i en el meu cas, he après una mica que se sent en estar ”independitzada”. Però bé, aquest no era el cas. El que volia dir és que, a part d’aquelles persones que apareixen al teu camí, també et trobes a tu mateix, aprens a estar sol, descobreixes que t’agrada fer, etc. Jo he tingut tant de temps per pensar, que ara que he tornat a Espanya, tinc més clar que mai el que realment vull fer amb la meva vida.
Durant l’experiència he estat molt feliç. Em vaig adaptar molt bé a Finlàndia i em van tractar genial des del minut 1. De fet explicaré una experiència que ara em fa gràcia però que en el moment estava espantada. Moltes persones m’havien dit que els finesos eren persones tancades, i probablement als pobles ho siguin, però jo estava en una ciutat (Tampere). Un dia en ple març, em van entrar moltes ganes d’anar a Lapònia a intentar veure una aurora boreal, i vaig dir: Judith, ets a Finlàndia TU SOLA. Així que vaig decidir anar a la casa del pare Noel a Lapònia. Va ser molt divertit i en estar en un alberg vaig fer molts amics i vam viure alguna aventura als boscos nevats. El pitjor va ser que per tornar, bàsicament només passava un bus al dia per anar a l’estació de Rovaniemi, i com que el bus anava tard, va decidir no parar-se. A mi m’havia costat 30 minuts caminant, amb una maleta per la neu i a uns 18 graus sota zero, i la parada estava al mig d’una carretera, NO HI HAVIA RES. Vaig començar a plorar desesperada perquè perdria el tren, però als 10 minuts es va aturar un cotxe i va sortir una noia a preguntar-me si estava bé. Allà vaig agrair molt l’anglès, perquè vaig poder explicar-li què havia passat, i em van acollir al cotxe (tres dones, una nena i un pastor alemany). Em van portar a l’estació i no em van acceptar diners. És clar exemple que sempre que puguin, t’ajudaran.
En fi, ha estat una de les millors experiències de la meva vida i ho tornaria a fer sense dubtar-ho. Sé que pot espantar la idea d’anar-se’n lluny de casa, però aquest xoc de realitat va molt bé per créixer i madurar. Així que dit tot això, ho recomano 100%.
Finalment, vull agrair a l’institut i a totes les persones que han fet possible que m’hagi pogut anar d’Erasmus, sobretot la Lidia.”
